COMPLANTES DE LA TORRE D'EN RAMONET
I
Hi ha dins de les pinedes
remor de mar perduda,
ruixim d'or salabrós
i pètria cançó
d'algues eixutes.
Bel Dezir és pastora
dels anyells de l'espuma
sobre onades de coure
blau-verd que no
madura.
Pel bruguerar cavalls
i noies
han escampat cabells
i cues.
Fem festa pel seu
rostre
de préssec i maduixa,
pels seus cabells de
blat
madur sota la pluja.
Pel seu esguard solar
i el seu somriure
pur,
pel seu cos estelar
perfet en els volums.
Pel bruguerar cavalls
i noies
han escampat boires i
fums.
Del seu sonor
silenci
cauen pètals i
fulles
i bocins de miralls
i dedins de curculles.
On rebenten
cristalls,
infants, ara,
sepulten
ales negres de corb
de les mofades
butlles.
Pel bruguerar
cavalls i noies
han escampat cabells i
cues.
II
Pal major d'un navili
lentament
navegant per I'espai
al cimal de cresta
rocosa,
no el deturen els
cants
ni els esculls ni els sorrais.
I
les illes hi passen
per
boires o gavines
surant,
en un somni banal
de sirenes antigues.
És
dinàmic el temps
de
l'etern i l'espai
moviment
d'infinit.
Ella
és clau d'una lluita
de
ritmes, la mesura
entre
l'àngel i el grill.
Dominava
l'instint de la caiguda
per
a romandre en un miracle
d'un
vertical domini de bellesa,
per dir-nos cada nit una esperança,
cada
jorn un misteri
amb
llengua clara de campana.
Ha
seguit, com un somni, els argonautes
en
ruta geomètrica
de
brúixola i rellotge,
on
cada roda és astre
i
sap pressentiments, futurs, destins
...
Consciència
nova de Paraula.
III
Seré
el gegant conreador
de
la llavor que ningú compra:
de
llum d'alba,
de
pluja, d'aire pelegrí
de
tramuntana?
Coronat d'ullastre
no
servaré reclosa aquesta grana.
No
es pot comprar l'encís d'una paraula!
I
faig donación d'aquesta anyada,
sabent
que és dels
ocells i de tathom.
No
res deman a canvi del treball
de
cada jorn.
Pagueu-me
amb un somriure,
amb
un esguard! Xò val
un
cant,
un
mot
d'amor,
d'amant.
COMPLANTES
DE LA TORRE DEL ROM
I
Pels
signes pendulars s'han aplegat
totes
les busques
en
l’únic, momentani, pensament.
Damunt
lliri de blanca esfera,
les
dotze papallones Iluminoses
en
vertical davallament.
Un
deliri de corbes insondables
decau
arran de ella migpartit.
EI
bou alça la
testa i l’ull de cec
apar
un déu de tan antic.
És
l’hora de les ales invisibles.
Gira
el penell a tots els nords.
La
brúixola assenyala la finestra
per
on entrà la llum del mot.
Arbre
ambigu del Bé i del Mal
desplega
tots els brots:
les
branques són arrels de Vida
i
les arrels branques de Mort.
II
Aquests pobles amb ànima de pedra,
colgats sota les torres i muralles,
immersos dins la clova secular,
colpeixen les fronteres hivernades.
Amb morta lentitud les campanades
agonitzen a I'horta i als recers.
Les eres de la tarda
adoren amb encens de pols salvatge
la sang d'etema plaga. Com un bleix
moribund la fetor s'estratifica
i l'asma general de porta en porta
pidola un mos de vida.
Aquests pobles amb ànimes de pedra
moriran de silenci
sota una llosa de cendra llatina?
III
Jo
vull un dia lent,
de
rellotge parat
Vull
un dia rabent
com
un cavall alat.
No passar del
moment;
restar en
l'eternitat.
Ser ben teu i de tots,
en present i record.
Caminar pel camí
que em mena al teu costat.
I no moure'm d'aquí
per sempre en tu clavat.
No vull altre guardó
ser pedra del Pedró
COMPLANTES DE LA TORRE D'EN XINEL·LO
I
Han trencat ales blanques
pels carrerons del poble.
M'han omplert les entranyes
de becs i plomes orfes.
Avui els arbres bleixen
per tanta vida morta.
I ploren reixes negres
cançons que ja no gosen
sortir de velles pedres
de clos i de masmorra.
La meva anima és clam
de la tristesa còsmica
i tremolor dels ossos
sepultats dins la torre.
II
Entre el dia i la nit
el meu cos és la creu:
el pal i l'horitzó.
Qui camina? Qui jeu?
Capvespre: cap de bou
en mi crucificat.
De l'inútil capítol
s'escola un raig de sang.
Lluna-banyes apunten
per dunes de llevant.
Amb mots de temps passat
no puc dir-vos el d'ara;
ni amb mots d'avui contar-vos
el nou món somiat.
Com les pedres i els homes,
els mots se'ns han gastat
i ens cal un so que sigui
Mot-instant.
III
Per Bel Dezir s'alçaren
les torres d'homenatge
i les corol.les de corall.
Amb polièdrica dinàmica
projectava analemes sincopats
i creava a cops d'anca nous planetes
i emplenava d'estels la Immensitat.
Sabia les postures infinites
dels temples de llevant
i de les pedres calcigades
l'audàcia, en la nuesa, alliberà.
Nasqué contra la norna i la cadència,
el cos de rosa obert a tots els vents,
pleniluni de natges i de sines,
trobà de cada roda trencat l'eix.
Que ella és torre i corol·la d'homenatge,
directora de mons en l'Univers.
COMPLANTES DE LA TORRE D'EN XINEL·LO
I
Han trencat ales blanques
pels carrerons del poble.
M'han omplert les entranyes
de becs i plomes orfes.
Avui els arbres bleixen
per tanta vida morta.
I ploren reixes negres
cançons que ja no gosen
sortir de velles pedres
de clos i de masmorra.
La meva anima és clam
de la tristesa còsmica
i tremolor dels ossos
sepultats dins la torre.
II
Entre el dia i la nit
el meu cos és la creu:
el pal i l'horitzó.
Qui camina? Qui jeu?
Capvespre: cap de bou
en mi crucificat.
De l'inútil capítol
s'escola un raig de sang.
Lluna-banyes apunten
per dunes de llevant.
Amb mots de temps passat
no puc dir-vos el d'ara;
ni amb mots d'avui contar-vos
el nou món somiat.
Com les pedres i els homes,
els mots se'ns han gastat
i ens cal un so que sigui
Mot-instant.
III
Per Bel Dezir s'alçaren
les torres d'homenatge
i les corol.les de corall.
Amb polièdrica dinàmica
projectava analemes sincopats
i creava a cops d'anca nous planetes
i emplenava d'estels la Immensitat.
Sabia les postures infinites
dels temples de llevant
i de les pedres calcigades
l'audàcia, en la nuesa, alliberà.
Nasqué contra la norna i la cadència,
el cos de rosa obert a tots els vents,
pleniluni de natges i de sines,
trobà de cada roda trencat l'eix.
Que ella és torre i corol·la d'homenatge,
directora de mons en l'Univers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada